Precioses meves! Tinc unes fotos tant maques de la sessió d'avui!
Estic molt contenta de com ha anat la xerrada de la tarda i la gent que ha vingut. Quin clima tant còmode que s'ha creat.
I pel matí les presentacions també molt bé! ueeeeeeeee... cada cop sóm més salonnières.jejeje
Ara hauré de fer un petit muntatge del video i el penjo a youtube.. a veure si queda tant caxondo com el de les "tomas falses".jiji.

Apali! molts petonets

Mademoiselle du Sarrià

el meu jardí

Estimades salonnières,

Us escric aquesta carta, que no té res a veure amb la carta que inicialment havia planejat però, que ben pensat crec que és millor perquè de posicionaments i performances ja en parlarem cara a cara- si és que aconsegueixo acabar les frases al parlar. (jeje)

Últimament, pensava en la idea de jardí que em va venir al cap aquell dia a la furgo anant cap a Munster… i m’adono que m’és tant difícil arribar-lo a definir. Cada cop que intento imaginar “el meu jardi” em venen noves idees- com si dibuixés de nou sobre el dibuix que just uns segons abans acabava de fer amb tot el convenciment del món que aquest cop sí, era el definitiu. Però mai ho és. És com quan intento escriure alguna cosa i, inevitablement la corregeixo sense parar, inclús al llegir-la modifico les paraules escrites. Tot i així, tinc ganes d’explicar-vos quins son els jardins que em venen al cap, un rere l’altre.

Començaré parlant pel que volia quan era petita. És un jardí que està davant del llac Victòria. Hi ha una casaeta feta de ciment i palla i una de les parets està decorada amb petxines que pacientment algú ha volgut posat. Des del portxo, que és també la cuina i menjador hi ha un petit camí que baixa al llac i on, després d’unes poques passes hi ha també uns lavabos – o millor dit, unes fosses- i una dutxa que agafa l’aigua de la puja. El paisatge és paradisíac, i només la gent d’aquest poblat té el privilegi de viure’l cada dia. No hi ha turistes i mirar a l’horitzó és com rebre una injecció d’efecte durader… recordant converses i viatges passats. El jardí té plantes salvatges on hi han crescut unes flors liles que en caure el sol em transporten nostàlgicament a vivències que no són meves i que m’han fet viatjar fins aquí, junt a un home que tampoc és meu. És estrany la plenitud que sento es barreja amb la tristesa més profunda. Em sento afortunada però pensant-ho fredament aquest jardí no és compatible amb la vida que porto.

Així que de sobte, passo a caminar solitària per una gran ciutat que podria ser Paris. Tot just he sortit de l’apartament d’una amiga que viu davant d’uns grans jardins. Fa fred i caminar pel carrer és com fer un trajecte sense fi. De sobte, comença a nevar i em cordo els últims botons de l’abric i em baixo la boina vermella perquè les orelles no se’m congelin. A mesura que camino, m’adono que si visqués aquí em sentiria petita i la ciutat se’m menjaria… i decideixo entrar en una cafeteria i per demanar “un Café au lait, si vous plait”. Asseguda, penso en la literatura que envolta la ciutat i que m’ha fet creure tant de temps que viure aquí ha de ser meravellós. Però la veritat és que jo no hi vull viure aquí. Vindré de visita, vindré potser alguna temporada, però París no s’acaba mai i pot esperar-me.

Ara parlo anglès i estic envoltada de molta gent. Alguns ballen contagiats per la música que sona. M’agrada com vesteix la gent aquí – quin estil, penso o quin teatre més aviat, perquè la gent en aquesta ciutat sembla sortida d’una pel·lícula. Surto al porxo i uns amics estan prenent un copa mentre parlen de l’ultima exposició que hem vist tot just fa una estona a la facultat. Estem en una casa de varies plantes amb jardí i ens envolten arbres que a la tardor, en caure les fulles fan un entramat que mai he vist en els arbres de Barcelona. És tant diferent la vida aquí i, es tan fàcil reinventar-se que penso que aquí sóc jo. Però aquesta mateixa facilitat que fa que surti de mi una nova persona també fa que no estigui lligada a res o ningú. En fi, estic cansada de voltar, crec que torno a casa.

Allà hi tinc una sala plena de plantes i unes quantes cadires. Fa olor a te i canella i les veus de les precioses omplen tot l’espai. He fet un pastís de xocolata; m’alegra veure que us agrada. A la terrassa, hi ha testos amb dos meduixers, una tomaquera, varis potus…em sento afortunada d’haver cultivat aquest petit hort. Des d’aquí puc tenir totes les plantes que vull i més! Només cal traçar rizomes, o com dieu vosaltres “rizomitzar-se”.

Però és això casa meva? _ em pregunto.
Mirant-ho des de fora, penso que és difícil tenir un saló quan es volen tants jardins a la vegada i es somia viure en un vaixell de vela. Però de moment, tot juga al meu favor i cada somni ha estat una realitat.

[amb amor]

Madame du Sarrià

la chapelle

S'acosta inminentment el Saló de te pel sense títol 2007. Divendres vam abandonar l'aula 205 després d'haver-hi passat tota la setmana treballant com unes condemnades pero amb alegria i il·lusió (de vegades una mica de cansament...) el que és més important és que seguim vives i juntes, i no és poc! Vull felicitar-nos a totes perque som unes currantes de la ostia (si em permeteu l'expresió)i proposo un brindis per a nosaltres i el nostre saló, perquè triomfarem allà on anem sempre!

us estimo!

Madamme du cocotte

pd: I a la capella "que le den!"

L'emoció de recuperar-la!

Estimades Salonnières,

No sabeu quina il·lusió em fa dir-vos que ja tinc la meva maleta!!!!!
Després de passar tant de temps sense les meves coses ja havia perdut l'esperança en recuperar la faldilla aquella tant especial que vaig comprar l'any passat, la sudadera que m'havien regalat de segona mà vermella, el meu necesser, les múltiples arracades, la camiseta de tusker, les meves sabates i altres tonteries que no ho són tant quan tenen un valor sentimental elevat.
Però Marta, he d'admetre que al cap i a la fi tens raó; només són objectes i he pogut comprovar durant aquests mesos que es pot viure perfectament sense aixó.. perquè a poc a poc, es genera nou material absurd.(petites col·leccions, suposo)
Però de totes maneres, quina sort que he tingut!!...em sembla que últimament tinc una flor al cul.
Ester, no sé si és una coincidènica, però des de que has tornat, tot em va tant i tant bé.. és com si la teva tornada m'hagués fet encaixar la última peça. Ja ho dic jo, que sóc una persona lenta en curacions.
M'alegra també pensar que amb la meva maleta també he recuperat el teu llibre de Vila Matas, Cèlia! ue! ue! ue!
i que m'he lliurat d'anar de compres!! ja no hauré de perdre el temps mirant botigues i posant-me de mal humor per a veure quins pantalons vull o quines sabates em quedo..jiji.
Això si.. s'ha acabat fer plans de viatges amb els diners de la indemnització per la pèrdua =P, o les excuses d'anar peluda per la vida, Meri!jiji
En fi, precioses, que ara tinc una armari massa ple de roba interior i roba vella i un somnriure que no sé com dissimular;)

ens veiem molt aviat!

Madame du Sarrià

it's so contemporary...

Despres d'assistir a un parell de performances que van resultar d'allò més engrescadores els intrèpids viatgers van poder disfrutar d'una nit memorable a Frankfurt que els va oferir un magnific castell de focs per desitjar-los un bon viatge de tornada.