el meu jardí
Estimades salonnières,
Us escric aquesta carta, que no té res a veure amb la carta que inicialment havia planejat però, que ben pensat crec que és millor perquè de posicionaments i performances ja en parlarem cara a cara- si és que aconsegueixo acabar les frases al parlar. (jeje)
Últimament, pensava en la idea de jardí que em va venir al cap aquell dia a la furgo anant cap a Munster… i m’adono que m’és tant difícil arribar-lo a definir. Cada cop que intento imaginar “el meu jardi” em venen noves idees- com si dibuixés de nou sobre el dibuix que just uns segons abans acabava de fer amb tot el convenciment del món que aquest cop sí, era el definitiu. Però mai ho és. És com quan intento escriure alguna cosa i, inevitablement la corregeixo sense parar, inclús al llegir-la modifico les paraules escrites. Tot i així, tinc ganes d’explicar-vos quins son els jardins que em venen al cap, un rere l’altre.
Començaré parlant pel que volia quan era petita. És un jardí que està davant del llac Victòria. Hi ha una casaeta feta de ciment i palla i una de les parets està decorada amb petxines que pacientment algú ha volgut posat. Des del portxo, que és també la cuina i menjador hi ha un petit camí que baixa al llac i on, després d’unes poques passes hi ha també uns lavabos – o millor dit, unes fosses- i una dutxa que agafa l’aigua de la puja. El paisatge és paradisíac, i només la gent d’aquest poblat té el privilegi de viure’l cada dia. No hi ha turistes i mirar a l’horitzó és com rebre una injecció d’efecte durader… recordant converses i viatges passats. El jardí té plantes salvatges on hi han crescut unes flors liles que en caure el sol em transporten nostàlgicament a vivències que no són meves i que m’han fet viatjar fins aquí, junt a un home que tampoc és meu. És estrany la plenitud que sento es barreja amb la tristesa més profunda. Em sento afortunada però pensant-ho fredament aquest jardí no és compatible amb la vida que porto.
Així que de sobte, passo a caminar solitària per una gran ciutat que podria ser Paris. Tot just he sortit de l’apartament d’una amiga que viu davant d’uns grans jardins. Fa fred i caminar pel carrer és com fer un trajecte sense fi. De sobte, comença a nevar i em cordo els últims botons de l’abric i em baixo la boina vermella perquè les orelles no se’m congelin. A mesura que camino, m’adono que si visqués aquí em sentiria petita i la ciutat se’m menjaria… i decideixo entrar en una cafeteria i per demanar “un Café au lait, si vous plait”. Asseguda, penso en la literatura que envolta la ciutat i que m’ha fet creure tant de temps que viure aquí ha de ser meravellós. Però la veritat és que jo no hi vull viure aquí. Vindré de visita, vindré potser alguna temporada, però París no s’acaba mai i pot esperar-me.
Ara parlo anglès i estic envoltada de molta gent. Alguns ballen contagiats per la música que sona. M’agrada com vesteix la gent aquí – quin estil, penso o quin teatre més aviat, perquè la gent en aquesta ciutat sembla sortida d’una pel·lícula. Surto al porxo i uns amics estan prenent un copa mentre parlen de l’ultima exposició que hem vist tot just fa una estona a la facultat. Estem en una casa de varies plantes amb jardí i ens envolten arbres que a la tardor, en caure les fulles fan un entramat que mai he vist en els arbres de Barcelona. És tant diferent la vida aquí i, es tan fàcil reinventar-se que penso que aquí sóc jo. Però aquesta mateixa facilitat que fa que surti de mi una nova persona també fa que no estigui lligada a res o ningú. En fi, estic cansada de voltar, crec que torno a casa.
Allà hi tinc una sala plena de plantes i unes quantes cadires. Fa olor a te i canella i les veus de les precioses omplen tot l’espai. He fet un pastís de xocolata; m’alegra veure que us agrada. A la terrassa, hi ha testos amb dos meduixers, una tomaquera, varis potus…em sento afortunada d’haver cultivat aquest petit hort. Des d’aquí puc tenir totes les plantes que vull i més! Només cal traçar rizomes, o com dieu vosaltres “rizomitzar-se”.
Però és això casa meva? _ em pregunto.
Mirant-ho des de fora, penso que és difícil tenir un saló quan es volen tants jardins a la vegada i es somia viure en un vaixell de vela. Però de moment, tot juga al meu favor i cada somni ha estat una realitat.
[amb amor]
Madame du Sarrià
3 comentarios:
Sento que és una gran ingusticia que aquesta carta meravellos es quedi sense cap mena de comentari,només et vull dir encara que sigui amb cert efecte retardat que em sembla que has explotat d'una manera meravellosa la idea de jardí. D'alguna manera el ja´rdí, el jardí ben cuidat, com tu molt bé saps, requereix una gran implicació temporal, un compromís amb la bellesa, una inversió per disfrutar el reste de la teva vida. Jo no sé si vull un jardí ara, precisament per aixó que et dic. No es construeixen jardins per marxar sinó per seure en una cadira blanca metàlica a l'ombra dels arbres plantats, amb un llibre o una llibreta entre les mans i certa tranquilitat d'esperit. Puc imaginar la Virginia Woolf així, de fet perque ella mateixa s'hi situa. No vull dir amb tranquilitat d'esperit una postura de conformitat amb tot, sinó una actitud serena des d'on construir pensament que s'aniran apilant a la llibreta.
Clar que no volem jardin ara, cal veure mon per poder seure tranquila sota l'ombra d'un arbre, ja adoptarem un jardí quan ens fem ben grans.
amb amor.
mdme de cocotte
Gràcies pel teu post Cèlia. M'alegra pensar que t'ha agradat la meva carta.. després dels mil i un retocs que li he fet i que mentalment seguexi fent.
De totes maneres deixa'm puntualitzar una coseta. Jo crec que tothom hauría de tenir un jardí; perquè cada cosa que fas ha tenir un compromís i un temps de dedicació. I per mi, aquest compromís no està renyit amb la mobilitat ni amb la multiplicitat d'interessos (més aviat al contrari). Els jardins creixen, muten i s'adapten al medi; unes plantes moren i les altres viuen; uns cactus fan flors en 7 anys i uns geranis viuen 4. És el què té.
I,saps, Cèlia, jo crec que aquest és el problema.. que a les persones els hi costa acceptar que la dedicació que posen en alguna cosa mutarà.. i s'aferren a allò tangible i no aposten per sí mateixos i per aquest espai. No crec que hagi de ser la Virginia Wool fer poder tenir-lo.
PD. Per cert, algun dia hauríem d'anar a fer un cafè per aquí Sarrià. I de pas, passem per davant el Bar El Parador - que fa una pena així tancat!
Lauriña, m'apunto lo del cafe, per mi pefect!
ja sé que no cal ser la Virginia Woolf per a poder tenir un jardí, de fet el meu post volia més aviat ser literatura, res més (em cau bé la Virginia). De totes maneres crec que tens rao que la dedicació i el compromís són valors molt importants, peró també es poden disfrutar els jardins dels altres, els jardins públics, els parcs...
Publicar un comentario